JUDICI. Montse Amat

Creia, sincerament,
que l’aigua corria per totes bandes,
que no hi havia terra erma
ni branques, ni entrebancs
que no ofeguessin una rierada.
I em creia resolta per saltar
des de l’ampit de les paraules
sobre un coixí inflable amortidor.
Perquè tinc molles als peus
que m’empenyen més a munt si caic a terra
i m’he acostumat a escriure
a les pujades i les baixades
i n’he après tres o quatre coses.
Ahir,
mentre tornava el desori i el record i el mal i la incongruència,
em regalava vi bo i pernil del car
per fer baixar el nus de la gola.
Deu ser això conviure amb mi:
maleir-me de tant en tant,
suportar-me,
pelar la pell fina i sensible del meu fruit,
ser atleta malgrat odiar els esports,
condimentar els sopars amb sal de llàgrimes i suors
i després brindar,
amb un Penedès,
amb la copa alçada a tocar de la barbeta,

                                                             aquesta barbeta!)
                                                       ben amunt

                                    (Així,
que tot i així estic aquí, coneixent-me,
rescatant-me, caminant…

No hi ha major celebració
que estar amb un mateix
i poder mirar-se als ulls sense fer-se por.

Más de Montse en su blog: www.montseamat.wordpress.com